El sistema consonàntic

Com ja hem vist a classe,  les consonants es poden classificar segons la sonoritat, el punt d’articulació, el mode d’articulació i la nasalització.

D’entrada m’interessa moltíssim que ens centrem en la sonoritat.

Les consonants són sons de la parla que es generen quan l’aire passa per les cavitats superiors de l’aparell fonador (o sigui, la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal).

• Quan la consonant és sonora, les cordes vocals vibren i aquest element sonor s’afegeix al so del pas de l’aire.

• Quan la consonant és sorda no hi ha vibració de les cordes vocals. Aleshores el so és el resultat només del pas de l’aire per les cavitats de l’apareix fonador.

En català tenim moltes consonants sonores i unes quantes de sordes. Per distingir-les, podem:

1-     Estudiar el quadre de les consonants. Crec que és millor tenir clares quines són les consonants sordes perquè, en tot cas, són moltes menys: [p], [t], [k], [f], [s], [ts]…(i el so de ‘xai’, que no puc representar aquí perquè no hi ha símbols fonètics). I saber que la resta són sonores.

2-     Comprovar la sonoritat dels sons. Per notar l’alternança de sonoritat (vibració) i sordesa (no vibració) poseu la mà damunt la nou del coll i articuleu un so sonor, per exemple la vocal [a] (penseu que totes les vocals són sonores): aaaaaaaaaaaaa. Veureu com noteu la vibració. Ara proveu-ho amb el so de la ‘s’ sonora [z] (recordeu que aquest és en so del brunzit d’una abella: zzzzzz). Si noteu la vibració amb la mà és que heu fet bé el so!

Aquest sistema us pot servir per distingir la ‘s’ sorda [s] de la ‘s’ sonora [z]:  Comproveu, amb la mà damunt la nou del coll, l’alternança [s] i [z] en les paraules següents: rossa / rosa             peça / pesa                  caça / casa                    vessar / besar braça / brasa          passar / pesar           calça / calze                   bassa / base

Aquest seria el quadre resum de trets distintius de sons consonàntics:

		Vibració	Mode d'articulació
			Oral						Nasal
			Líquid		Oclusiu	Aproxi-mant	Fricatiu	Africat
			Vibrant	Lateral
Punt d'arti- culació	Bilabial	Sonor			[b]	[]			[m]
		Sord			[p]
	Labio-dental	Sonor					[v]		[]
		Sord					[f]
	Dental	Sonor			[d]	[ ]
		Sord			[t]
	Alveolar	Sonor	[][r]	[l]			[z]	[dz]	[n]
		Sord					[s]	[ts]
	Palatal	Sonor		[ ]			[]	[d ]	[]
		Sord					[]	[t ]
	Velar	Sonor			[g]	[]			[]
		Sord			[k]

Els dialectes de la nostra llengua

En aquesta pàgina, al marge dret, teniu un enllaç complet sobre la dialectologia de la nostra llengua. Recordeu que a l'examen cal identificar a quin  bloc dialectal pertany el fragment, sense la necessitat d'especificar el subdialecte. Heu de tenir en compte que moltes marques dialcetals són fonètiques i no s'aprecien quan escrivim en una varietat estàndard (neutra), per tant, quan més col·loquial és una llengua, més dialectalitzada està.  

Els registres lingüístics

Els registres són una variació lingüística dins de la llengua que utilitzarem segons la situació en la qual ens trobem. Poden ser:

-Cientificotècnic: el que apareixeria dins dels manuals o revistes científiques, publicacions de caràcter més especialitzat en una àrea concreta, per exemple de la branca de la medicina. Només acostumen a entendre'l els experts en la matèria.

-Literari: el que trobem als llibres de poesia, novel·la, narracions més curtes. Consistiria en enriquir el llenguatge, amb adjectius, comparacions, descripcions.

-Estàndard: és el registre intermig. Té prestigi i s'utilitza en els mitjans de comunicació, tant orals com escrits, atès que vol encabir totes les variants dialectals en una sola, l'estàndard. Per tant, en qualsevol telenotícies o article periodístic la trobareu.

-Col·loquial: és el que usem amb els amics, és més baix, acostuma a parlar de la vida quotidiana i és sobretot transmès de manera oral i espontània. Fa ús dels refranys. Apareix en les converses familiars i discussions.

-Vulgar: és el que trobem a la gent que ha rebut pocs estudis per la raó que sigui. Utilitzen moltes paraulotes, també refranys, però sobretot coses molt vulgars: sexe, brutícia, escabrositats

Us adjunte un enllaç on està perfectament explicat aquest concepte. Espere que us servisca d'ajut per al proper examen.  Molta sort!!!

 http://www.slideshare.net/Tarres/els-registres-lingstics

Si vols practicar amb exercicis en línia

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/mudsmots/rica/02_1.html

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.
Va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Més informació sobre la biografia de l'autora:

http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1798

Ací teniu, també, un video resum de la seua biografia. Molt interessant!!

Enric Valor

Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991).

Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d'altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d'Alacant.

Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

Comença el curs; benvinguts i benvingudes.

Comença el curs escolar 2012/2013. Des d'ací vull donar la benvinguda al meu alumnat de l'IES Enric Valor de Picanya. Com sabeu, enguany tinc dos grups de 2n de batxillerat; 2n (A1) i 2n (B). Espere que aquest bloc us servisca per ampliar tota la informació que es dóna a classe i que, a més a més, us permeta veure el contingut de l'assignatura de valencià des d'una altra perspectiva. Ja sabeu que la majoria dels apunts que us repartiré al llarg del curs els podeu aconseguir descarregant-se'ls als enllaços que teniu al marge dret de la pàgina. Com a novetat us presente el manual amb el qual treballarem aquest curs, pense que es tracta d'un llibre pràctic i molt útil que us permetrà dominar a la perfecció els temes de literatura però també les ferramentes essencials del comentari.

Espere que siga un curs de molt de profit.

Una abraçada i molta sort!!!

Jesús Monzó

Examen selectiu juny de 2012

En el següent enllaç et podràs descarregar l'examen de les PAU de Juny de 2012. Enguany hem tingut un text narratiu de Joa Fracesc Mira i un text acadèmic expositiu amb continguts de sociolingüística del mestre Jesús Tusón. Espere que us haja eixit molt bé i que la nota de l'assignatura de valencià us servisca per accedir a la carrera que desitgeu. 

http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacion/E126/PDF125.pdf

Solucionari opció A i opció B

http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacion/E126/PDF126.pdf

Bon estiu

Exercici examen de Mira "Borja Papa"

c) Reescriu aquest fragment però canviant “aquella nit” per “aquesta nit”. Modifica 

els verbs com convinga i subratlla els que hages modificat [1 punt]:

[...] He dormit poc aquesta nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del 

programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places 

i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els 

comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sé prou que no pot ser bon príncep 

qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus 

actes [...] 

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira i Casterà va néixer a València, el 3 de desembre de 1939. El 1959 va obtenir el títol de batxiller a la Universitat Gregoriana de Roma i, l'any següent, també a Roma, es va llicenciar en Filosofia per la Universitat Lateranense. L'any 1962, es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, i s'hi va doctorar, el 1971. 

Des de 1965 va treballar com a catedràtic d'institut. A principi dels anys setanta va residir a França, on va col·laborar en el Laboratoire d'Anthropologie Sociale de la Sorbona. També va exercir de professor a la universitat de Princeton, Estats Units (1978-1979). Entre 1980 i 1984 va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. L'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, institució que va dirigir fins al 1984. Del 1983 al 1991 va ser professor titular de la Universitat de València. A partir de 1991 desenvolupa la seva activitat docent a la Universitat Jaume I de Castelló. 

És autor d'un gran nombre d'estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia. Molts d'aquests treballs es basen en la situació de la llengua i el poble valencià. Entre els títols més remarcables es troben Som. Llengua i Literatura (1974), un manual de gramàtica; estudis generals com Un estudi d'antropologia social al País Valencià (1974); Els valencians i la terra(1978), Introducció a un País (1980); Població i llengua al País Valencià (1981); iCrítica de la nació pura (1985), premi Joan Fuster 1984, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; Hèrcules i l'antropòleg (1994);Sense música ni pàtria (1995); Sobre la nació dels valencians (1997), que tracta de l'evolució del nacionalisme valencià en els darrers trenta anys; Cap d'any a Houston(1998) 

També és autor de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996, premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1997 i Premio Nacional de la Crítica de literatura catalana, 1998), i dels volums de narracions, Els cucs de seda(1975), premi Andròmina 1974 i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. 

Aquesta intensa activitat com a creador la conjumina amb la publicació d'estudis de crítica i teoria literària, etnologia, antropologia, etc., en diversos mitjans de comunicació escrita, com ara L'Espill, Revista de Catalunya o Catalonia Review, així com en capítols de llibres especialitzats en aquelles matèries. A més, és col·laborador habitual de diverses publicacions: Las Provincias, Saó, Valencia Semanal, El Temps, Avui i El País. 

Ha estat impulsor i ha tingut càrrecs de responsabilitat en diverses entitats, entre els quals, va ser president d'Acció Cultural del País Valencià (1992-1999); membre del consell i de la comissió executiva de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions (1991-97); membre del patronat de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; vicepresident del Centre Català del Pen Club Internacional; membre de la secció de Filosofia i Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, etc. 

El 1999, la conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana li va con concedir el guardó al millor llibre valencià del 1999, per València per a veïns i visitants. L'any següent, va publicar a l'Editorial Bromera una síntesi de la història dels Borja en gran format i il·lustrada: Els Borja, família i mite, i la traducció, amb introducció i notes deLa Divina Comèdia, guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. 

La seva última obra, Purgatori, va guanyar el premi Sant Jordi del 2002 i el premi de la Crítica. Josep Pelfort ha dit a l’Avui que la novel·la parteix "de l'estructura narrativa i conceptual del "Purgatori" de Dante per pautar les reflexions vitals, morals i filosòfiques del narrador-protagonista i fer un remake contemporani i intel·ligent." A més a més ha dut a terme una altra traducció de referència amb la versió al català dels Evangelis (edicions Proa, 2004). 

L'assaig: Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. 

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). 

L’oració composta

Les oracions compostes estan formades per proposicions i, segons el nexe que connecta aquestes proposicions o la relació sintàctica establerta entre elles, parlem d’oracions compostes per juxtaposició (quan el nexe és un signe de puntuació), d’oracions compostes per coordinació (quan les proposicions són equivalents sintàcticament) o d’oracions compostes per subordinació (quan una de les proposicions complementa l’altra):

à Tinc molta feina; no aniré al cinema amb vosaltres.(juxtaposició)

à O véns o et quedes. (coordinació)

à El Xavi va dir que ho havia aprovat tot. (subordinació)

El criteri fonamental per distingir la coordinació de la subordinació és el de la dependència sintàctica, és a dir, el de la complementació. Parlarem de subordinació quan una de les proposicions complementa el verb de l’altra proposició, i de coordinació quan cap de les proposicions que formen l’oració no complementa sintàcticament l’altra.

Les oracions compostes coordinades es classifiquen en diversos tipus, en funció de la relació de significat establerta entre les proposicions que formen l’oració:

tipus d’oració coordinada	relació de significat	Nexes
oracions coordinades copulatives	suma d’accions	I ni
oracions coordinades disjuntives	alternança entre opcions	o o bé
oracions coordinades distributives	distribució correlativa	Ara... ara, adés...adés, No solament...sinó també
oracions coordinades adversatives	contraposició parcial, objecció o esmena	Però, sinó (que,) tanmateix, no obstant això, malgrat això, encara que
oracions coordinades il·latives	conseqüència o resum	Doncs, així doncs, en conseqüència, per tant
oracions coordinades explicatives	reformulació, aclariment	és a dir, això és

Les oracions compostes subordinades estan formades per més d'un verb. Cada verb és el nucli d'una oració diferent que s'ajunten formant l'oració composta on cada frase depèn d'una altra. Es necessiten l'una a l'altre per tenir sentit complet i no poden funcionar independentment. Exemple: Necessite que m'escoltes.

Les oracions subordinades poden funcionar com un adjectiu, un substantiu o un adverbi. Per aquest motiu, es divideixen en:

Oracions subordinades substantives: equivalen a un nom o pronom i es poden substituir per aquests. Comprova que es poden substituir pel sintagma nominal una cosa o pel pronom això:

Exemple: M'agrada que em faces suc de taronja. M'agrada la taronjada.

Oracions subordinades adjectives: equivalen a un adjectiu i es poden substituir per aquest. Comprova que el pronom relatiu es pot substituir per el qual, la qual, els quals, les quals. Les proposicions adjectives acompleixen la funció de complement del nom i van, per tant, dins d’un sintagma nominal. El substantiu que complementen rep el nom d’antecedent.

Exemple: La xica que era de València em va ajudar. La xica valenciana em va ajudar.

Oracions subordinades adverbials: equivalen a un adverbi i es poden substituir per aquest. Aquestes proposicions poden ser de lloc, de temps i de manera. En l’oració composta fan la funció de complement circumstancial.

Exemple: Quan arribes, telefona'm. Després, telefona'm.

Algunes proposicions subordinades adverbials s’anomenen d’implicació lògica perquè expressen relacions i circumstàncies que es desprenen de manera lógica de l’acció principal:

- Proposicions causals

- Proposicions finals

- Proposicions concessives

- Proposicions condicionals

- Proposicions consecutives

Exemples: Joan se’n va a dormir perquè està cansat (implicació lógica causal)

Encara que no vingues, faré la faena (implicació lógica concessiva)

El verí del teatre de Rodolf Sirera

A classe hem treballat un fragment de l'obra El verí del teatre del valencià Rodolf Sirera, una de les obres teatrals més traduïdes. Ací uns passe un fragment on podeu veure una xicoteta escena de la representació teatrel realitzada pel Grup de Teatre l'Endoll. Espere que us faça reflexionar...

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple.

La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües. La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Us passe un enllaç de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol

http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/pagina.php?id_sec=979

I ara un poema musicat:

http://www.youtube.com/watch?v=ej2hd1dXVto

Poesia catalana actual

Un dels poetes més importants de la poesia catalana actual és, sens dubte, Miquel Martí i Pol, autor que es troba dins del nostre temari de literatura, concretament al tema 10 i que treballarem exhaustivament. No obstant això, m'agradaria que poguereu llegir aquest sonet de la poetessa Maria Mercè Marçal que treballarem a classe. Com observeu, es tracta d'una poesia elaborada que requereix d'un esforç extraordinari per la vostra part però us puc assegurar que aquest esforç paga la pena.

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme.

La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Examen dilluns 23 de gener

Continguts:

A)Resum, tema, estructura, tipologia, registre, bloc dialectal, recursos expressius i tipogràfics.

B) Exercici de fonètica sintàctica, vocalisme, sinonímia, antonímia, camps semàntics, explicar el significat d'expressions, pronoms febles, funcions bàsiques.

C) Els 7 primers temes de literatura. Sols hi haurà un tema a desenvolupar. Elaborar un text de collita pròpia que siga adeuat, coherent i ben cohesionat.

Nota: Cal revisar les faltes d'ortografia perquè descompten. A la pregunta de fonètica restaran les errades. Imprescindible una bona presentació.

Exercici de vocalisme i fonètica sintàctica

Exercici 1 a) oberta, b)tancada, c)tancada, d) oberta

Exercici 2: a)sorda, b) sorda, c)sonora, d) sonora
Exercici 3: a) sonora, b) oberta, c)sonora, d) sonora, e) sonora
Exercici 4: a) sonora, b) oberta, c) sonora, d) sonora, e) sonora
Exercici 5: a) sonora, b) sorda, c) sonora, d) sorda, e) sonora
Exercici 6: a) sonora, b) tancada, c) sonora, d) sorda

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella. Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Entrevista

— Al costat del tema de la mort, als teus versos es troba sovint el de l'amor. Què significa per a tu?

— Joan Fuster em va dir una vegada que jo no feia poesia amorosa, sinó una catastròfica mena de poesia eròtica. A mi em va divertir, allò. Hi ha, de vegades, un cert enamorament de la persona i em complasc en temes eròtics. He viscut també bastant intensament el temps de la postguerra (piu de ferro, mai no ho he estat) i he procurat contar-ho. Simplement. Al fil dels fets o dels records. Entenc l'amor com un cataclisme, com una vida que es desfà damunt d'un cos. De vegades he pensat que efectivament la meua vida es destrossava en fer l'amor.

—Què ha significat, per a tu, el Premi d'Honor?

—Recorde el dia que em varen donar el Premi. Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu, la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara!

(Enric Bou, "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978)

Poesia de postguerra fins als anys 70

CARLES RIBA

Elegies de Bierville.Buenos Aires, 1942./ Santiago de Xile: El Pi de les tres branques, 1944 [segona edició, revisada i augmentada]. / Barcelona: Edicions 62 -Antologia catalana, 1976. / Dins Antologia poètica. Barcelona: Edicions 62 - MOLC, 1995, 3a edició.

Conjunt de dotze poemes escrits per Carles Riba a l'exili i publicats per primera vegada a Barcelona, amb data de Buenos Aires, el 1942. En l'aspecte formal Riba adapta al sistema sil·làbic i accentual català el ritme de l'elegia clàssica, distribuïda la composició en dístics formats per dos hexàmetres dactílics. El contingut combina l'humanisme clàssic amb una presa de posició cívica després de la tragèdia col·lectiva del seu país. I alhora és un exponent de l'exploració religiosa de la pròpia personalitat. Aquestes elegies són molt més que una temptativa reeixida d'adaptar la mètrica clàssica al geni d'una llengua moderna: les elegies de Carles Riba, com ha dit Joan Ferraté "ens conten una única història: la del despullament metafísic de l'home, la de la seva transcendència". En efecte, essent "poesia d'exili i d'allunyament físic, [...] són paradoxalment la narració d'un retorn."

JOSEP CARNER

Nabí.Barcelona: Amics de la Poesia, 1938; Buenos Aires: Edicions de la Revista Catalunya, 1941; Barcelona: Edicions 62, 1971.
Nabí (que vol dir profeta, en hebreu) és un llarg poema líriconarratiu que, segons diu Gabriel Ferrater, sembla que va ser concebut a Hendaia, continuat a Beirut, on Carner va ser cònsol un any i mig (1935-1936), i acabat a Mèxic. Es va publicar la versió castellana, feta pel mateix Carner l'any 1940, a Mèxic. En català es va publicar el 1941 a Buenos Aires. Fins al 1947 no arriba a imprimir-se a Catalunya i, encara, en edició clandestina.