Acaba el curs!!!

Des d'aquest blog vull felicitar a tot l'alumnat de l'IES Enric Valor de Picanya que ha aconseguit aprovar el curs de 2n de batxillerat. Supose que la majoria de vosaltres haureu optat per fer les Proves d'Accés a la Universitat (PAU) i així tenir el passaport universitari. Si és així, doncs us desitge moltíssima sort. Espere que tot el que hem treballat a classe tinga la seua recompensa amb una magnífica nota.

Als qui encara no heu pogut superar el curs, molts ànims. Espere que a les proves extraordinàries pugueu desmostrar la vostra vàlua. 

A tots i totes; "Bon vent i barca nova..."

Bones vacances!!!

Joan Fuster


Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.
Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). 

Més dades de la seua biografia al següent enllaç:

L'assaig

1. Caracterització.

L'assaig és un gènere literari en prosa, de caràcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial.

El textos assagístic es diferencien dels textos científics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadèmic, la tesi, el tractat o la monografia científica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didàctiques, però aquells incorporen al text les fonts d'informació en què es basen (bibliografia) i segueixen el procediment científic: plantejament d'una hipòtesi inicial, verificació empírica i conclusions.

Actualment, atesa la diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta denominació, és preferible la de gèneres didacticoassagístics, que inclouen tres modalitats de discurs:
  • a) el discurs dramàtic: diàleg;

  • b) el discurs objectiu: assaig (tractat, biografia..), Formes oratòries (discurs, sermons), i articles;

  • c) discurs subjectiu: autobiografia (confessió, diari, dietari, memòries).
Degut a aquesta diversitat, el contingut també és divers, i això permet fer-ne una agrupació temàtica:
  • Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.

  • Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el públic a què es destinen.

  • Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.

  • Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.
Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagístics tenen unes característiques comunes:
  • Existeix una voluntat de creació literària.

  • L'estructura està centrada en l'exposició i l'argumentació.

  • Hi ha una intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home.

  • Analitza lliurement els temes, sovint críticament

  • No pretén ser exhaustiu ni excessivament especialitzat.

  • Sovint té intenció moralitzadora.

  • Té una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre.

  • Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d'opinió, dissertació...
2. TIPOLOGIES TEXTUALS DELS TEXTOS ASSAGÍSTICS.
Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició.
a) El text argumentatiu.
Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades.
Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa.
Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc.
La seva estructura acostuma a ser:
  • Introducció: Explicitació del punt de vista o de l'opinió que es vol defensar amb la intenció de convèncer el destinatari. Comprovació d'aquesta afirmació, si escau, introduïda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte...

  • Desenvolupament: Presentació ordenada dels arguments, introduïts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, després...

  • Conclusió: Síntesi dels aspectes tractats i comprovació de l'opinió o de la hipòtesi enunciada en la introducció. La conclusió inclourà els connectors: doncs, per tant, per consegüent, o similars.
b)Text expositiu
Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.
  • Segons el mitjà per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informació se selecciona en funció del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressió d'aquesta informació, els aspectes tipogràfics i l'estructura tenen una importància especial com a mecanismes de coherència i de cohesió del text.
  • El punt de vista adoptat per al tractament del tema depèn del grau de coneixements que té el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estàndard, culte, col·loquial) i s'il.lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.
  • La progressió de la informació va lligada als paràgrafs del text. Cada paràgraf és una unitat temàtica que funciona com a tema, informació ja coneguda, i que s'amplia amb la informació nova o rema, Els paràgrafs es relacionen entre si per mitjà dels connectors, que estructuren la informació i en facilita la lectura i/o la comprensió.
  • Els aspectes tipogràfics són importants per a diferenciar la informació principal i les secundàries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. És per això que els títols i subtítols, el tipus de lletra i altres elements supralingüístics faciliten la comprensió del missatge escrit.

  • L'estructura del text expositiu acostuma a ser la següent:

  • Introducció: explicitació de l'objectiu i presentació del tema.

  • Desenvolupament. informació distribuïda en paràgrafs amb una organització lògica i jeràrquica de les idees, ús de gràfics, esquemes i exemples, etc.

  • Conclusió: síntesi de la informació donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes.

Josep Maria Benet i Jornet



Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és dramaturg i guionista.

Es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor, (1964) obra que havia obtingut el premi Josep M. de Sagarra el 1963, i el 1970 publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. El seu teatre realista continua amb Berenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco (1979) i amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. Ha conreat també el teatre infantil Supertot (1975), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. El 1989 estrena Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Continua amb obre com E.R., estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996); Olors, dirigida per Mario Gas (TNC, 2000), Això, a un fill, no se li fa (Teatreneu, 2002), L'habitació del nen (Teatre Lliure, 2003); Salamandra (TNC, 2005); Dones que ballen (2010) i Com dir-ho? (2013), entre d'altres. A més, és guionista dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya (Poble Nou, 1993-94; Rosa, 1995-96; Nissaga de Poder, 1996-98, Laberint d'ombres, 1998-00; i Nissaga, l'herència, 1999; El cor de la ciutat, 2000-2009 i Ventdelplà, 2005-2010).

La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


Olimpíades de valencià

Des del departament de valencià de l'IES Enric valor volem donar l'enhorabona a tots els que heu decidit participar a les olimpíades celebrades el 20 d'abril a la Facultat de Filologia i Comunicació. En el meu cas, vull donar les gràcies a Pablo Olmo, Andrea Marina i Beatriz García, alumnes de 2n de batxillerat B

Us comuniquem que el professorat ho tindrà en compte a l'hora d'arredonir les notes finals. Molta Sort!!


Manuel de Pedrolo




Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. És un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. 




Teatre

  • Cruma. Barcelona: Nereida, 1950.
  • La nostra mort de cada dia. Palma de Mallorca: Moll, 1958.
  • Homes i No. Barcelona: Horta, 1959.
  • Tècnica de cambra. Palma de Mallorca: Moll, 1964.
  • Situació bis. Barcelona: Occitània, 1965; Barcelona: Millà, 1976.
  • Darrera versió, per ara. Barcelona: Edicions 62, 1971.
  • Sóc el defecte. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • Algú a l'altre cap de peça. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • Pell vella al fons del pou. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • L'ús de la matèria. Barcelona: Edicions 62, 1977.
  • Aquesta nit tanquem. Barcelona: Edicions 62, 1978.
  • Bones notícies de sister. Barcelona: Millà, 1979.
  • Acompanyo qualsevol cos. Barcelona: Millà, 1979.
  • Els hereus de la cadira. Barcelona: Millà, 1980.
  • D'ara a demà: comèdia en un acte. Barcelona: Millà, 1982.
  • Teatre (2 vols.) Barcelona: Edicions 62, 1999-2000.

  • Un recorregut pel teatre de Manuel de Pedrolo:


    En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.

    Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel·lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè. 

    (Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992) 

    Miquel Martí i Pol







    Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. 

    Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemarisVint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975),El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües. 

    La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). 

    Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 


    -------------------------------------------------


    LLETRA A DOLORS

    Em costa imaginar-te absent per sempre.
    Tants de records de tu se m'acumulen
    que ni deixen espai a la tristesa
    i et visc intensament sense tenir-te.
    No vull parlar-te amb veu melangiosa,
    la teva mort no em crema les entranyes,
    ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
    em dol saber que no podrem partir-nos
    mai més el pa, ni fer-nos companyia;
    però d'aquest dolor en trec la força
    per escriure aquests mots i recordar-te.
    Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
    sabent que tu creixes amb mi: projectes,
    il.lusions, desigs, prenen volada
    per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
    i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
    Te'm fas present en les petites coses
    i és en elles que et penso i que t'evoco,
    segur com mai que l'única esperança
    de sobreviure és estimar amb prou força
    per convertir tot el que fem en vida
    i acréixer l'esperança i la bellesa.
    Tu ja no hi ets i floriran les roses,
    maduraran els blats i el vent tal volta
    desvetllarà secretes melodies;
    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
    entre el record de tu, que m'acompanyes,
    i aquell esforç, que prou que coneixes,
    de persistir quan res no ens és propici.
    Des d'aquests mots molt tendrament et penso
    mentre la tarda suaument declina.
    Tots els colors proclamen vida nova
    i jo la visc, i en tu se'm representa
    sorprenentment vibrant i harmoniosa.
    No tornaràs mai més, però perdures
    en les coses i en mi de tal manera
    que em costa imaginar-se absent per sempre


                                    Poema extret del "Llibre d'absències"

    Els connectors textuals

    Com ja sabeu, els connectors textuals tenen un paper fonamental com a elements cohesionadors. Cal, per tant, que a l'hora d'estructurar un text els tingau ben present.Ací teniu un llistat i la seua classificació:


    Els connectors i/o marcadors textuals manifesten una relació semàntica distribuïble en quatre significats generals: addició, disjunció, contrast i conseqüència.

    1. Additius: indiquen, diversament, suma d’informació en el discurs.
    • Addició i ampliació: i, a més, en efecte, efectivament, certament, per descomptat, també...
    • Continuïtat: i, tot seguit, pel que fa a , a continuació, després, a més, doncs bé, així, llavors/ aleshores, un altre punt...
    • Distribució: d’una banda/d’un costat, de l’altra, d’entrada, d’andtuvi, en primer lloc, en segon lloc, en darrer terme, per fi, per acabar, finalment, en definitiva, al seu torn, tornant al tema...
    • Digressió –o canvi de tema- : per cert, a propòsit, ara que en parlem...
    • Especificació: en concret, especialment, en especial, en particular, específicament, fet i fet, de fet...

    2. Disjuntius: indiquen una alternativa (total o parcial) entre dos conceptes o dues formulacions diferents d’un concepte.
    • Reformulació:  és a dir, o siga, això és, en altres paraules, dit d’una altra manera/forma, per ser més precís, vull dir, vaja, millor dit, més ben dit, encara millor, si voleu/ si preferiu...
    • Exemplificació: per exemple, posem per cas, com ara, a tall de cloenda, a tall d’exemple, així...
    • Resum:  en resum, en síntesi, en suma, en poques paraules, globalment, comptat i debatut, ras i curt, total...

    3. Contrastius: indiquen algun tipus de contrarietat (una relació de “sí/no”) entre els elements que uneixen.
    • Opositius:  però, en canvi, ara bé, tanmateix, això sí, altrament, si no, en cas contrari...
    • Consessius: no obstant (això), (amb) tot i això, malgrat tot/que, així i tot, de tota manera/d totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, siga com siga, però, al capdavall, comptat i debatut, total, encara que, per bé que, tot i que, amb tot i que...
    • Restrictius:  si més no, almenys, més aviat.
    • Refutatius:  per contra, ans al contrari, ben al contrari, a pesar de, en canvi, ara bé, nogensmenys, ben lluny de, contràriament a ...
    • Contrapositius: en realitat, ben mirat, de fet, naturalment, és clar, per descomptat, fet i fet, si bé es mira...

    4. Consecutius: indiquen que la informació següent es presenta com a efecte de l’anterior.
    • Conseqüència:  en( com a) conseqüència, (així/i) doncs, per tant, així, per consegüent, consegüentment,
    per això, a conseqüència de, en conseqüència, cosa que, de manera que, així és que...
    • Conclusió:  en definitiva, en fi, al capdavall, al cap i a la fi, total, tot plegat, concloent, en conclusió...


    Salvador Espriu



    Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.

    Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

    Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

     

    Per a saber més de la seua biografia i dels premis que ha rebut així com de la seua obra, podeu consultar aquestes pàgines:  

    http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

    http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=734

    http://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php

    Vicent Andrés Estellés

    Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
    Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 
     
    Premis:
  • Premi Cantonigròs (1956): Donzell amarg.
  • Premi València (1958): La clau que obri tots els panys.
  • Ausiàs Marc (1966): L'inventari clement.
  • Lletra d'Or (1975): Les pedres de l'àmfora.
  • Crítica Serra d'Or de poesia (1975): Les pedres de l'àmfora.
  • Crítica Serra d'Or de poesia (1978): Balanç de Mar.
  • Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (1978).
  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Premi de les Lletres Valencianes (1984).
  • Medalla d'Or Belles Arts Ministeri de Cultura, a títol pòstum (1993).

  • Per a saber més coses d'aquest poeta insigne valencià podeu consultar el següent enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=228
     

    La modalització textual



    El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

    Marques de modalització:

    1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
    2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
    3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
    4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
    -Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
    -Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
    -Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
    -Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
    -Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
    -Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
    5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
    6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
    7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
    8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.