Examen selectiu juny de 2012

En el següent enllaç et podràs descarregar l'examen de les PAU de Juny de 2012. Enguany hem tingut un text narratiu de Joa Fracesc Mira i un text acadèmic expositiu amb continguts de sociolingüística del mestre Jesús Tusón. Espere que us haja eixit molt bé i que la nota de l'assignatura de valencià us servisca per accedir a la carrera que desitgeu. 

http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacion/E126/PDF125.pdf

Solucionari opció A i opció B

http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/data/informacion/E126/PDF126.pdf

Bon estiu

Exercici examen de Mira "Borja Papa"

c) Reescriu aquest fragment però canviant “aquella nit” per “aquesta nit”. Modifica 

els verbs com convinga i subratlla els que hages modificat [1 punt]:

[...] He dormit poc aquesta nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del 

programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places 

i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els 

comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sé prou que no pot ser bon príncep 

qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus 

actes [...] 

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira i Casterà va néixer a València, el 3 de desembre de 1939. El 1959 va obtenir el títol de batxiller a la Universitat Gregoriana de Roma i, l'any següent, també a Roma, es va llicenciar en Filosofia per la Universitat Lateranense. L'any 1962, es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, i s'hi va doctorar, el 1971. 

Des de 1965 va treballar com a catedràtic d'institut. A principi dels anys setanta va residir a França, on va col·laborar en el Laboratoire d'Anthropologie Sociale de la Sorbona. També va exercir de professor a la universitat de Princeton, Estats Units (1978-1979). Entre 1980 i 1984 va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. L'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, institució que va dirigir fins al 1984. Del 1983 al 1991 va ser professor titular de la Universitat de València. A partir de 1991 desenvolupa la seva activitat docent a la Universitat Jaume I de Castelló. 

És autor d'un gran nombre d'estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia. Molts d'aquests treballs es basen en la situació de la llengua i el poble valencià. Entre els títols més remarcables es troben Som. Llengua i Literatura (1974), un manual de gramàtica; estudis generals com Un estudi d'antropologia social al País Valencià (1974); Els valencians i la terra(1978), Introducció a un País (1980); Població i llengua al País Valencià (1981); iCrítica de la nació pura (1985), premi Joan Fuster 1984, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; Hèrcules i l'antropòleg (1994);Sense música ni pàtria (1995); Sobre la nació dels valencians (1997), que tracta de l'evolució del nacionalisme valencià en els darrers trenta anys; Cap d'any a Houston(1998) 

També és autor de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996, premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1997 i Premio Nacional de la Crítica de literatura catalana, 1998), i dels volums de narracions, Els cucs de seda(1975), premi Andròmina 1974 i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. 

Aquesta intensa activitat com a creador la conjumina amb la publicació d'estudis de crítica i teoria literària, etnologia, antropologia, etc., en diversos mitjans de comunicació escrita, com ara L'Espill, Revista de Catalunya o Catalonia Review, així com en capítols de llibres especialitzats en aquelles matèries. A més, és col·laborador habitual de diverses publicacions: Las Provincias, Saó, Valencia Semanal, El Temps, Avui i El País. 

Ha estat impulsor i ha tingut càrrecs de responsabilitat en diverses entitats, entre els quals, va ser president d'Acció Cultural del País Valencià (1992-1999); membre del consell i de la comissió executiva de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions (1991-97); membre del patronat de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; vicepresident del Centre Català del Pen Club Internacional; membre de la secció de Filosofia i Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, etc. 

El 1999, la conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana li va con concedir el guardó al millor llibre valencià del 1999, per València per a veïns i visitants. L'any següent, va publicar a l'Editorial Bromera una síntesi de la història dels Borja en gran format i il·lustrada: Els Borja, família i mite, i la traducció, amb introducció i notes deLa Divina Comèdia, guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. 

La seva última obra, Purgatori, va guanyar el premi Sant Jordi del 2002 i el premi de la Crítica. Josep Pelfort ha dit a l’Avui que la novel·la parteix "de l'estructura narrativa i conceptual del "Purgatori" de Dante per pautar les reflexions vitals, morals i filosòfiques del narrador-protagonista i fer un remake contemporani i intel·ligent." A més a més ha dut a terme una altra traducció de referència amb la versió al català dels Evangelis (edicions Proa, 2004). 

L'assaig: Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. 

Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991). 

L’oració composta

Les oracions compostes estan formades per proposicions i, segons el nexe que connecta aquestes proposicions o la relació sintàctica establerta entre elles, parlem d’oracions compostes per juxtaposició (quan el nexe és un signe de puntuació), d’oracions compostes per coordinació (quan les proposicions són equivalents sintàcticament) o d’oracions compostes per subordinació (quan una de les proposicions complementa l’altra):

à Tinc molta feina; no aniré al cinema amb vosaltres.(juxtaposició)

à O véns o et quedes. (coordinació)

à El Xavi va dir que ho havia aprovat tot. (subordinació)

El criteri fonamental per distingir la coordinació de la subordinació és el de la dependència sintàctica, és a dir, el de la complementació. Parlarem de subordinació quan una de les proposicions complementa el verb de l’altra proposició, i de coordinació quan cap de les proposicions que formen l’oració no complementa sintàcticament l’altra.

Les oracions compostes coordinades es classifiquen en diversos tipus, en funció de la relació de significat establerta entre les proposicions que formen l’oració:

tipus d’oració coordinada	relació de significat	Nexes
oracions coordinades copulatives	suma d’accions	I ni
oracions coordinades disjuntives	alternança entre opcions	o o bé
oracions coordinades distributives	distribució correlativa	Ara... ara, adés...adés, No solament...sinó també
oracions coordinades adversatives	contraposició parcial, objecció o esmena	Però, sinó (que,) tanmateix, no obstant això, malgrat això, encara que
oracions coordinades il·latives	conseqüència o resum	Doncs, així doncs, en conseqüència, per tant
oracions coordinades explicatives	reformulació, aclariment	és a dir, això és

Les oracions compostes subordinades estan formades per més d'un verb. Cada verb és el nucli d'una oració diferent que s'ajunten formant l'oració composta on cada frase depèn d'una altra. Es necessiten l'una a l'altre per tenir sentit complet i no poden funcionar independentment. Exemple: Necessite que m'escoltes.

Les oracions subordinades poden funcionar com un adjectiu, un substantiu o un adverbi. Per aquest motiu, es divideixen en:

Oracions subordinades substantives: equivalen a un nom o pronom i es poden substituir per aquests. Comprova que es poden substituir pel sintagma nominal una cosa o pel pronom això:

Exemple: M'agrada que em faces suc de taronja. M'agrada la taronjada.

Oracions subordinades adjectives: equivalen a un adjectiu i es poden substituir per aquest. Comprova que el pronom relatiu es pot substituir per el qual, la qual, els quals, les quals. Les proposicions adjectives acompleixen la funció de complement del nom i van, per tant, dins d’un sintagma nominal. El substantiu que complementen rep el nom d’antecedent.

Exemple: La xica que era de València em va ajudar. La xica valenciana em va ajudar.

Oracions subordinades adverbials: equivalen a un adverbi i es poden substituir per aquest. Aquestes proposicions poden ser de lloc, de temps i de manera. En l’oració composta fan la funció de complement circumstancial.

Exemple: Quan arribes, telefona'm. Després, telefona'm.

Algunes proposicions subordinades adverbials s’anomenen d’implicació lògica perquè expressen relacions i circumstàncies que es desprenen de manera lógica de l’acció principal:

- Proposicions causals

- Proposicions finals

- Proposicions concessives

- Proposicions condicionals

- Proposicions consecutives

Exemples: Joan se’n va a dormir perquè està cansat (implicació lógica causal)

Encara que no vingues, faré la faena (implicació lógica concessiva)

El verí del teatre de Rodolf Sirera

A classe hem treballat un fragment de l'obra El verí del teatre del valencià Rodolf Sirera, una de les obres teatrals més traduïdes. Ací uns passe un fragment on podeu veure una xicoteta escena de la representació teatrel realitzada pel Grup de Teatre l'Endoll. Espere que us faça reflexionar...

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple.

La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües. La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Us passe un enllaç de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol

http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/pagina.php?id_sec=979

I ara un poema musicat:

http://www.youtube.com/watch?v=ej2hd1dXVto

Poesia catalana actual

Un dels poetes més importants de la poesia catalana actual és, sens dubte, Miquel Martí i Pol, autor que es troba dins del nostre temari de literatura, concretament al tema 10 i que treballarem exhaustivament. No obstant això, m'agradaria que poguereu llegir aquest sonet de la poetessa Maria Mercè Marçal que treballarem a classe. Com observeu, es tracta d'una poesia elaborada que requereix d'un esforç extraordinari per la vostra part però us puc assegurar que aquest esforç paga la pena.

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba!

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraça’m del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.