Salvador Espriu



Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.

Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

 

Per a saber més de la seua biografia i dels premis que ha rebut així com de la seua obra, podeu consultar aquestes pàgines:  

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=734

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 
 
Premis:
  • Premi Cantonigròs (1956): Donzell amarg.
  • Premi València (1958): La clau que obri tots els panys.
  • Ausiàs Marc (1966): L'inventari clement.
  • Lletra d'Or (1975): Les pedres de l'àmfora.
  • Crítica Serra d'Or de poesia (1975): Les pedres de l'àmfora.
  • Crítica Serra d'Or de poesia (1978): Balanç de Mar.
  • Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (1978).
  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Premi de les Lletres Valencianes (1984).
  • Medalla d'Or Belles Arts Ministeri de Cultura, a títol pòstum (1993).

  • Per a saber més coses d'aquest poeta insigne valencià podeu consultar el següent enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=228
     

    La modalització textual



    El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

    Marques de modalització:

    1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
    2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
    3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
    4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
    -Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
    -Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
    -Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
    -Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
    -Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
    -Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
    5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
    6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
    7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
    8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

    El sistema consonàntic


    Com ja hem vist a classe,  les consonants es poden classificar segons la sonoritat, el punt d’articulació, el mode d’articulació i la nasalització.
    D’entrada m’interessa moltíssim que ens centrem en la sonoritat.
    Les consonants són sons de la parla que es generen quan l’aire passa per les cavitats superiors de l’aparell fonador (o sigui, la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal).
    • Quan la consonant és sonora, les cordes vocals vibren i aquest element sonor s’afegeix al so del pas de l’aire.
    • Quan la consonant és sorda no hi ha vibració de les cordes vocals. Aleshores el so és el resultat només del pas de l’aire per les cavitats de l’apareix fonador.
    En català tenim moltes consonants sonores i unes quantes de sordes. Per distingir-les, podem:
    1-     Estudiar el quadre de les consonants. Crec que és millor tenir clares quines són les consonants sordes perquè, en tot cas, són moltes menys: [p], [t], [k], [f], [s], [ts]…(i el so de ‘xai’, que no puc representar aquí perquè no hi ha símbols fonètics). I saber que la resta són sonores.
    2-     Comprovar la sonoritat dels sons. Per notar l’alternança de sonoritat (vibració) i sordesa (no vibració) poseu la mà damunt la nou del coll i articuleu un so sonor, per exemple la vocal [a] (penseu que totes les vocals són sonores): aaaaaaaaaaaaa. Veureu com noteu la vibració. Ara proveu-ho amb el so de la ‘s’ sonora [z] (recordeu que aquest és en so del brunzit d’una abella: zzzzzz). Si noteu la vibració amb la mà és que heu fet bé el so!
    Aquest sistema us pot servir per distingir la ‘s’ sorda [s] de la ‘s’ sonora [z]: 
    Comproveu, amb la mà damunt la nou del coll, l’alternança [s] i [z] en les paraules següents:
    rossa / rosa             peça / pesa                  caça / casa                    vessar / besar
    braça / brasa          passar / pesar           calça / calze                   bassa / base

    Aquest seria el quadre resum de trets distintius de sons consonàntics:


    Vibració
    Mode d'articulació
    Oral
    Nasal
    Líquid
    Oclusiu
    Aproxi-mant
    Fricatiu
    Africat
    Vibrant
    Lateral
    Punt
    d'arti-
    culació
    Bilabial
    Sonor
    [b]
    []
    [m]
    Sord
    [p]
    Labio-dental
    Sonor
    [v]
    []
    Sord
    [f]
    Dental
    Sonor
    [d]
    [ ]
    Sord
    [t]
    Alveolar
    Sonor
    [][r]
    [l]
    [z]
    [dz]
    [n]
    Sord
    [s]
    [ts]
    Palatal
    Sonor
    [ ]
    []
    [d ]
    []
    Sord
    []
    [t ]
    Velar
    Sonor
    [g]
    []
    []
    Sord
    [k]

    Els dialectes de la nostra llengua



    En aquesta pàgina, al marge dret, teniu un enllaç complet sobre la dialectologia de la nostra llengua. Recordeu que a l'examen cal identificar a quin  bloc dialectal pertany el fragment, sense la necessitat d'especificar el subdialecte. Heu de tenir en compte que moltes marques dialcetals són fonètiques i no s'aprecien quan escrivim en una varietat estàndard (neutra), per tant, quan més col·loquial és una llengua, més dialectalitzada està.  

    Els registres lingüístics

    Els registres són una variació lingüística dins de la llengua que utilitzarem segons la situació en la qual ens trobem. Poden ser:
    -Cientificotècnic: el que apareixeria dins dels manuals o revistes científiques, publicacions de caràcter més especialitzat en una àrea concreta, per exemple de la branca de la medicina. Només acostumen a entendre'l els experts en la matèria.
    -Literari: el que trobem als llibres de poesia, novel·la, narracions més curtes. Consistiria en enriquir el llenguatge, amb adjectius, comparacions, descripcions.
    -Estàndard: és el registre intermig. Té prestigi i s'utilitza en els mitjans de comunicació, tant orals com escrits, atès que vol encabir totes les variants dialectals en una sola, l'estàndard. Per tant, en qualsevol telenotícies o article periodístic la trobareu.
    -Col·loquial: és el que usem amb els amics, és més baix, acostuma a parlar de la vida quotidiana i és sobretot transmès de manera oral i espontània. Fa ús dels refranys. Apareix en les converses familiars i discussions.
    -Vulgar: és el que trobem a la gent que ha rebut pocs estudis per la raó que sigui. Utilitzen moltes paraulotes, també refranys, però sobretot coses molt vulgars: sexe, brutícia, escabrositats


    Us adjunte un enllaç on està perfectament explicat aquest concepte. Espere que us servisca d'ajut per al proper examen.  Molta sort!!!

    Mercè Rodoreda

    Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.
    Va ser membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

    Més informació sobre la biografia de l'autora:

    http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1798

    Ací teniu, també, un video resum de la seua biografia. Molt interessant!!






    Enric Valor

    Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991).

    Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d'altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d'Alacant.

    Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.