Us comuniquem que el professorat ho tindrà en compte a l'hora d'arredonir les notes finals. Molta Sort!!
Olimpíades de valencià
Des del departament de valencià de l'IES Enric valor volem donar l'enhorabona a tots els que heu decidit participar a les olimpíades celebrades el 20 d'abril a la Facultat de Filologia i Comunicació. En el meu cas, vull donar les gràcies a Pablo Olmo, Andrea Marina i Beatriz García, alumnes de 2n de batxillerat B
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. És un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.
En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.
Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel·lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.
(Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992)
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemarisVint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), i Quadern de vacances (1976). El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça (1975),El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües.
La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Miquel Martí i Pol va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Els connectors textuals
Com ja sabeu, els connectors textuals tenen un paper fonamental com a elements cohesionadors. Cal, per tant, que a l'hora d'estructurar un text els tingau ben present.Ací teniu un llistat i la seua classificació:
1. Additius: indiquen, diversament, suma d’informació en el discurs.
• Addició i ampliació: i, a més, en efecte, efectivament, certament, per descomptat, també...
• Continuïtat: i, tot seguit, pel que fa a , a continuació, després, a més, doncs bé, així, llavors/ aleshores, un altre punt...
• Distribució: d’una banda/d’un costat, de l’altra, d’entrada, d’andtuvi, en primer lloc, en segon lloc, en darrer terme, per fi, per acabar, finalment, en definitiva, al seu torn, tornant al tema...
• Digressió –o canvi de tema- : per cert, a propòsit, ara que en parlem...
• Especificació: en concret, especialment, en especial, en particular, específicament, fet i fet, de fet...
2. Disjuntius: indiquen una alternativa (total o parcial) entre dos conceptes o dues formulacions diferents d’un concepte.
• Reformulació: és a dir, o siga, això és, en altres paraules, dit d’una altra manera/forma, per ser més precís, vull dir, vaja, millor dit, més ben dit, encara millor, si voleu/ si preferiu...
• Exemplificació: per exemple, posem per cas, com ara, a tall de cloenda, a tall d’exemple, així...
• Resum: en resum, en síntesi, en suma, en poques paraules, globalment, comptat i debatut, ras i curt, total...
3. Contrastius: indiquen algun tipus de contrarietat (una relació de “sí/no”) entre els elements que uneixen.
• Opositius: però, en canvi, ara bé, tanmateix, això sí, altrament, si no, en cas contrari...
• Consessius: no obstant (això), (amb) tot i això, malgrat tot/que, així i tot, de tota manera/d totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, siga com siga, però, al capdavall, comptat i debatut, total, encara que, per bé que, tot i que, amb tot i que...
• Restrictius: si més no, almenys, més aviat.
• Refutatius: per contra, ans al contrari, ben al contrari, a pesar de, en canvi, ara bé, nogensmenys, ben lluny de, contràriament a ...
• Contrapositius: en realitat, ben mirat, de fet, naturalment, és clar, per descomptat, fet i fet, si bé es mira...
4. Consecutius: indiquen que la informació següent es presenta com a efecte de l’anterior.
• Conseqüència: en( com a) conseqüència, (així/i) doncs, per tant, així, per consegüent, consegüentment,
per això, a conseqüència de, en conseqüència, cosa que, de manera que, així és que...
• Conclusió: en definitiva, en fi, al capdavall, al cap i a la fi, total, tot plegat, concloent, en conclusió...
Els connectors i/o marcadors textuals manifesten una relació semàntica distribuïble en quatre significats generals: addició, disjunció, contrast i conseqüència.
• Addició i ampliació: i, a més, en efecte, efectivament, certament, per descomptat, també...
• Continuïtat: i, tot seguit, pel que fa a , a continuació, després, a més, doncs bé, així, llavors/ aleshores, un altre punt...
• Distribució: d’una banda/d’un costat, de l’altra, d’entrada, d’andtuvi, en primer lloc, en segon lloc, en darrer terme, per fi, per acabar, finalment, en definitiva, al seu torn, tornant al tema...
• Digressió –o canvi de tema- : per cert, a propòsit, ara que en parlem...
• Especificació: en concret, especialment, en especial, en particular, específicament, fet i fet, de fet...
2. Disjuntius: indiquen una alternativa (total o parcial) entre dos conceptes o dues formulacions diferents d’un concepte.
• Reformulació: és a dir, o siga, això és, en altres paraules, dit d’una altra manera/forma, per ser més precís, vull dir, vaja, millor dit, més ben dit, encara millor, si voleu/ si preferiu...
• Exemplificació: per exemple, posem per cas, com ara, a tall de cloenda, a tall d’exemple, així...
• Resum: en resum, en síntesi, en suma, en poques paraules, globalment, comptat i debatut, ras i curt, total...
3. Contrastius: indiquen algun tipus de contrarietat (una relació de “sí/no”) entre els elements que uneixen.
• Opositius: però, en canvi, ara bé, tanmateix, això sí, altrament, si no, en cas contrari...
• Consessius: no obstant (això), (amb) tot i això, malgrat tot/que, així i tot, de tota manera/d totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, siga com siga, però, al capdavall, comptat i debatut, total, encara que, per bé que, tot i que, amb tot i que...
• Restrictius: si més no, almenys, més aviat.
• Refutatius: per contra, ans al contrari, ben al contrari, a pesar de, en canvi, ara bé, nogensmenys, ben lluny de, contràriament a ...
• Contrapositius: en realitat, ben mirat, de fet, naturalment, és clar, per descomptat, fet i fet, si bé es mira...
4. Consecutius: indiquen que la informació següent es presenta com a efecte de l’anterior.
• Conseqüència: en( com a) conseqüència, (així/i) doncs, per tant, així, per consegüent, consegüentment,
per això, a conseqüència de, en conseqüència, cosa que, de manera que, així és que...
• Conclusió: en definitiva, en fi, al capdavall, al cap i a la fi, total, tot plegat, concloent, en conclusió...
Salvador Espriu
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913
- Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la
postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a
conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és
cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les
lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper
important en la recuperació del teatre català.
Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Per a saber més de la seua biografia i dels premis que ha rebut així com de la seua obra, podeu consultar aquestes pàgines:
http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733
http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=734
http://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta,
1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal
renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com
el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a
l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Premis:
Per a saber més coses d'aquest poeta insigne valencià podeu consultar el següent enllaç: http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=228
La modalització textual
El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.
Marques de modalització:
1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.
El sistema consonàntic
Com ja hem vist a classe, les consonants es poden classificar segons la sonoritat, el punt d’articulació, el mode d’articulació i la nasalització.
D’entrada m’interessa moltíssim que ens centrem en la sonoritat.
Les consonants són sons de la parla que es generen quan l’aire passa per les cavitats superiors de l’aparell fonador (o sigui, la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal).
- Quan la consonant és sonora, les cordes vocals vibren i aquest element sonor s’afegeix al so del pas de l’aire.
- Quan la consonant és sorda no hi ha vibració de les cordes vocals. Aleshores el so és el resultat només del pas de l’aire per les cavitats de l’apareix fonador.
En català tenim moltes consonants sonores i unes quantes de sordes. Per distingir-les, podem:
1- Estudiar el quadre de les consonants. Crec que és millor tenir clares quines són les consonants sordes perquè, en tot cas, són moltes menys: [p], [t], [k], [f], [s], [ts]…(i el so de ‘xai’, que no puc representar aquí perquè no hi ha símbols fonètics). I saber que la resta són sonores.
2- Comprovar la sonoritat dels sons. Per notar l’alternança de sonoritat (vibració) i sordesa (no vibració) poseu la mà damunt la nou del coll i articuleu un so sonor, per exemple la vocal [a] (penseu que totes les vocals són sonores): aaaaaaaaaaaaa. Veureu com noteu la vibració. Ara proveu-ho amb el so de la ‘s’ sonora [z] (recordeu que aquest és en so del brunzit d’una abella: zzzzzz). Si noteu la vibració amb la mà és que heu fet bé el so!
| Aquest sistema us pot servir per distingir la ‘s’ sorda [s] de la ‘s’ sonora [z]:
Comproveu, amb la mà damunt la nou del coll, l’alternança [s] i [z] en les paraules següents:
rossa / rosa peça / pesa caça / casa vessar / besar
braça / brasa passar / pesar calça / calze bassa / base
|
Aquest seria el quadre resum de trets distintius de sons consonàntics:
Vibració |
Mode d'articulació
| ||||||||
Oral
|
Nasal
| ||||||||
Líquid
|
Oclusiu
|
Aproxi-mant
|
Fricatiu
|
Africat
| |||||
Vibrant
|
Lateral
| ||||||||
Punt
d'arti-
culació
|
Bilabial
|
Sonor
|
[b]
|
[
 ] |
[m]
| ||||
Sord
|
[p]
| ||||||||
Labio-dental
|
Sonor
|
[v]
|
[
 ] | ||||||
Sord
|
[f]
| ||||||||
Dental
|
Sonor
|
[d]
|
[
 ] | ||||||
Sord
|
[t]
| ||||||||
Alveolar
|
Sonor
|
[
 ][r] |
[l]
|
[z]
|
[dz]
|
[n]
| |||
Sord
|
[s]
|
[ts]
| |||||||
Palatal
|
Sonor
|
[
 ] |
[
 ] |
[d
] |
[
 ] | ||||
Sord
|
[
 ] |
[t
] | |||||||
Velar
|
Sonor
|
[g]
|
[
 ] |
[
 ] | |||||
Sord
|
[k]
| ||||||||
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
