1. CaracteritzacióL'assaig és un gènere literari en prosa, de caràcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial.El textos assagístic es diferencien dels textos científics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadèmic, la tesi, el tractat o la monografia científica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didàctiques, però aquells incorporen al text les fonts d'informació en què es basen (bibliografia) i segueixen el procediment científic: plantejament d'una hipòtesi inicial, verificació empírica i conclusions.
A causa d’aquesta diversitat, el contingut també és divers, i això permet fer-ne una agrupació temàtica:
a. Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari.
b. Assaigs científics, que pretenen la divulgació d'un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el públic a què es destinen.
c. Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer.
d. Assaigs polítics, que exposen idearis polítics i, a vegades, fan la crítica d'altres idearis o actuacions polítiques.
Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagístics tenen unes característiques comunes:
a. Existeix una voluntat de creació literària.
b. L'estructura està centrada en l'exposició i l'argumentació.
c. Hi ha una intenció d'aprofundir en el coneixement de l'home.
d. Analitza lliurement els temes, sovint críticamente. No pretén ser exhaustiu ni excessivament especialitzat.
f. Sovint té intenció moralitzadora.
g. Té una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre.
h. Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d'opinió, dissertació...
2. Tipologies textutals dels textos assagístics
Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició.
a) El text argumentatiu: Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades.Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa.Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc.
La seva estructura acostuma a ser:
1. Introducció: Explicitació del punt de vista o de l'opinió que es vol defensar amb la intenció de convèncer el destinatari. Comprovació d'aquesta afirmació, si escau, introduïda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte...
2. Desenvolupament: Presentació ordenada dels arguments, introduïts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, després...
3. Conclusió: Síntesi dels aspectes tractats i comprovació de l'opinió o de la hipòtesi enunciada en la introducció. La conclusió inclourà els connectors: doncs, per tant, per consegüent, o similars.
b)Text expositiu: Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.
Segons el mitjà per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informació se selecciona en funció del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressió d'aquesta informació, els aspectes tipogràfics i l'estructura tenen una importància especial com a mecanismes de coherència i de cohesió del text.
El punt de vista adoptat per al tractament del tema depèn del grau de coneixements que té el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estàndard, culte, col·loquial) i s’il·lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.
La progressió de la informació va lligada als paràgrafs del text. Cada paràgraf és una unitat temàtica que funciona com a tema, informació ja coneguda, i que s'amplia amb la informació nova o rema, Els paràgrafs es relacionen entre si per mitjà dels connectors, que estructuren la informació i en facilita la lectura i/o la comprensió.
Els aspectes tipogràfics són importants per a diferenciar la informació principal i les secundàries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. És per això que els títols i subtítols, el tipus de lletra i altres elements supralingüístics faciliten la comprensió del missatge escrit.
L'estructura del text expositiu acostuma a ser la següent:
1. Introducció: explicitació de l'objectiu i presentació del tema.
2. Desenvolupament: informació distribuïda en paràgrafs amb una organització lògica i jeràrquica de les idees, ús de gràfics, esquemes i exemples, etc.
3. Conclusió: síntesi de la informació donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes.
3. Gèneres assagístics
· Article: Text de poca extensió sobre un tema determinat, que es caracteritza pel fet que s'insereix en llocs (diaris, periòdics, revistes,etc.)als quals el públic té fàcil accés.
· Dietari: Forma de diari personal que explica, dia a dia, els fets personals més importants, les opinions sobre temes diversos, observacions i reflexions
Discurs: Exposició del seu pensament que algú fa al públic amb un fi persuasiu.· Epístola: Assaig que segueix l'estructura d'una carta.
· Estudi i tractat: Són textos d'una certa extensió, més breu en el primer cas, que sistematitzen un determinat saber o matèria i que estan més a prop del llenguatge científic que de l'assagístic.
· Manifest: Document en què una persona, un grup o una entitat fa públiques les seves intencions. Són famosos els manifestos romàntics o avantguardistes.
· Opuscle o fullet: Ambdós són d'una extensió més petita que un llibre. Els dos termes són sinònims, però se sol atribuir al primer una dignitat ideològica que el segon no té. Pamflet: És un fullet o un full de propaganda política o ideològica.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l'acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera (1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d'Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
